El català a la feina
no és un extra.

Hi ha persones molt bones a la seva feina que no acaben de pujar mai i que no saben ben bé per què. La raó no surt a cap avaluació de rendiment, però és a totes les converses de passadís: és la llengua en què no s'atreveixen a parlar.

Comencem per una escena que passa cada dia en centenars d'empreses del país i que gairebé mai s'anomena.

Hi ha una reunió. Hi ha una persona que fa deu anys que fa molt bé la seva feina, que coneix el producte millor que ningú i que té l'opinió més fonamentada de la sala. La reunió és en català. Ella ho entén absolutament tot. I no diu res.

No diu res perquè, per dir-ho, hauria de fer-ho en castellà i trencar el ritme de la sala, o bé provar-ho en català i arriscar-se davant de nou persones. Fa el que fem tots quan hem de triar entre dos incòmodes: no tria. Es queda callada.

Al cap de sis mesos, algú altre puja de categoria. Algú amb menys experiència, però que a les reunions parlava.

Ningú ho escriu així, però funciona així

Cap empresa seriosa té un criteri de promoció que digui «cal parlar català». Seria il·legal en molts casos i injust en gairebé tots.

Però les promocions no es decideixen només amb criteris escrits. Es decideixen també amb una cosa molt més difusa: la sensació que algú és de l'equip. I aquesta sensació es construeix en els cinc minuts abans de començar la reunió, al passadís, al cafè, a la conversa que ve després de la conversa. Si tu ets, sistemàticament, la persona que fa canviar la llengua d'un grup, no és que et penalitzin. És que a poc a poc et quedes fora d'aquells cinc minuts.

I això no ho arregla ser bo a la feina. De fet, ser molt bo a la feina fa que faci més ràbia.

El cost que ningú comptabilitza

Per a la persona, el cost és clar: portes que es tanquen sense que ella ho sàpiga, i la sensació creixent de ser una convidada permanent en un lloc on fa quinze anys que viu.

Per a l'empresa, el cost és menys visible però és més gran del que sembla.

• Es perd criteri. La gent que calla a les reunions no calla perquè no tingui res a dir. Calla per una raó que no té res a veure amb la feina. Cada silenci d'aquests és una decisió pitjor.
• Es perd gent. Les persones que se senten perifèriques al seu equip acaben marxant, i les entrevistes de sortida mai no diuen «me'n vaig perquè no parlava català». Diuen «buscava un canvi».
• Es perd client. Un client que et parla en català i que rep la resposta en castellà rep un missatge que ningú ha volgut enviar. No es queixarà. Simplement, la propera vegada trucarà a un altre lloc, i tampoc no dirà per què.
• I es perd territori. Les empreses que arrelen són les que parlen com parla la gent d'on són. Això no és una qüestió sentimental: és la diferència entre ser una empresa que és d'aquí i una que hi treballa.

Val la pena recordar, a més, que no tot és intangible. El Codi de consum de Catalunya reconeix el dret de les persones consumidores a ser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que triïn. Una plantilla que no pot sostenir una conversa en català no és només una qüestió de clima intern: és una empresa que no pot atendre una part dels seus clients com aquests clients han decidit ser atesos.

El que no funciona

Abans de dir què funciona, val la pena dir què no, perquè s'ha provat molt.

No funcionen els cursos per nivells. El personal que entén el català no necessita més llengua, i posar-lo en un curs on li ensenyen coses que ja sap és la manera més eficaç de convèncer-lo que el problema és seu.

No funciona una app. Una aplicació t'ensenya a demanar quatre pomes. El teu client et pregunta on són els emprovadors, o et discuteix una factura, o et truca enfadat. Això no s'assaja amb exercicis.

No funciona la circular. Demanar per correu que a partir d'ara les reunions siguin en català sense donar res més a canvi no genera converses: genera gent que hi va menys.

I no funciona perquè totes tres respostes ataquen el problema equivocat. Cap d'aquestes persones té un problema de llengua. Tenen un problema de permís per fer-la servir.

El que sí que veiem funcionar

El que veiem funcionar a les empreses amb què treballem és una altra cosa, i comença per un canvi de pregunta: en comptes de «com fem que aprenguin català?», «com fem que el facin servir el dilluns al matí?».

Primer el permís, després la soltesa. La soltesa ve sola quan hi ha permís, i no ve mai quan no n'hi ha.

Això vol dir treballar amb les situacions reals d'aquella empresa i no amb temaris: la trucada que fa por, la reunió setmanal, el client que sempre acaba canviant de llengua, la presentació davant de la direcció. I vol dir mesurar el que importa, que no és cap certificat: és quantes converses de veritat s'estan tenint ara que abans no es tenien.

Els resultats són molt concrets i es veuen de seguida:

• Persones que porten anys responent sempre en castellà i que comencen elles la conversa.
• Equips on la reunió deixa de canviar de llengua quan entra segons qui.
• Gent d'atenció al públic que aguanta tota la conversa en català encara que l'altra persona li canviï — que és, de totes, la victòria més difícil.

Si això passa a la teva empresa

A LAPROF fem formació de català a mida per a empreses: partim de les situacions reals del vostre equip, no d'un temari. Comencem sempre amb un diagnòstic gratuït per veure què està passant de veritat a la vostra plantilla, i us fem una proposta en cinc dies.

Preguntes freqüents