Llengua i identitat:
una conversa pendent.

Hi ha una pregunta que gairebé ningú fa en veu alta i que és a sota de tot això: si aprenc català, què deixo enrere? La resposta curta és res. La llarga val la pena.

Aquest article no és pràctic. No hi trobaràs cap llista ni cap consell. És el que pensem sobre una cosa que ens diuen molt sovint i que gairebé sempre es diu a mitja veu, com qui confessa alguna cosa.

Sona així: «És que jo, aprenent català, sento que traeixo una mica d'on vinc.»

Val la pena aturar-s'hi, perquè no és una tonteria. És, probablement, el motiu real pel qual molta gent que podria parlar català fa vint anys que no ho fa. I mentre no es digui en veu alta, no es pot respondre.

D'on ve aquesta por

Ve d'una idea molt estesa i molt falsa: que les llengües ocupen lloc.

Ens pensem que una persona és un pot amb una capacitat determinada, i que si hi entra una cosa n'ha de sortir una altra. Que si comences a parlar català, el castellà se't farà petit. Que els teus fills, si van a escola en català, perdran la llengua de la seva àvia. Que hi ha una quantitat fixa de pertinença i que repartir-la és perdre-la.

No funciona així. No ha funcionat mai així. Les persones bilingües del món —que són la majoria de la humanitat, no una excepció— no tenen mitja llengua cadascuna. En tenen dues senceres, i n'hi ha que en tenen tres.

La gent que parla dues llengües no ha renunciat a res. Ha sumat.

La confusió de fons

El que passa és que darrere d'aquesta por hi ha una confusió entre dues coses molt diferents: la llengua que et van donar i la llengua que tries.

La llengua que et van donar no se'n va enlloc. És la llengua en què comptes mentalment, en què et surten els renecs, en què somies, en què vas aprendre a dir «mare». Aquesta no es toca. No la toca ningú, i no hi ha cap curs, cap feina ni cap territori que te la pugui prendre. És teva i ho serà sempre.

La llengua que tries és una altra cosa. És la que decideixes fer teva perquè és la del lloc on vius, on treballes, on van els teus fills a l'escola, on has decidit fer-te gran. No substitueix res. S'hi suma.

I aquesta distinció ho canvia tot, perquè la pregunta deixa de ser «a què renuncio?» i passa a ser una altra molt millor: «què hi guanyo?».

Què s'hi guanya

Aquí sí que podem ser molt concrets, perquè és el que veiem cada dia.

• Es guanya la reunió de l'escola. Poder-hi ser de veritat, entendre els sobreentesos, dir la teva quan cal, no ser el pare o la mare que somriu i assenteix. Els fills veuen això. Veuen si els seus pares són al centre o al marge d'un lloc, i n'aprenen alguna cosa sobre ells mateixos.
• Es guanya la feina. No només l'ascens: es guanyen els cinc minuts abans de la reunió, que és on passen la meitat de les coses importants d'una empresa.
• Es guanyen els veïns. Aquella conversa d'escala que sempre és curta perquè és incòmoda, i que un dia s'allarga.

I es guanya una cosa que costa més d'anomenar i que és la més gran de totes: deixar de sentir que ets una persona convidada al lloc on vius. Hi ha gent que fa vint-i-cinc anys que viu aquí i que encara té la sensació que això és casa d'algú altre. No és una sensació sobre el territori: és una sensació sobre un mateix, i té molt a veure amb la llengua en què hi entres.

Això és el que volem dir quan diem que aquí no parlem de llengua, parlem d'arrels. I de llegat, que és la paraula que ho aguanta tot.

El dret a barrejar

Hi ha una cosa més que s'ha de dir, perquè és la que allibera més gent.

Existeix una manera de parlar que molta gent viu com una vergonya i que en realitat és la prova que alguna cosa està passant: barrejar.

«Bon dia, ¿en qué te puedo ayudar?». Vuit paraules. Molta gent, si les sent sortir de la seva boca, se sent malament: pensa que ho està fent a mitges, que és un pegat, que no compta.

Doncs compta. Compta moltíssim. Aquella frase és una persona que ha decidit entrar, i el fet que hi entri per la porta que pot i no per la que li dirien que hauria d'entrar no la fa menys vàlida. Totes les persones que avui parlen català amb naturalitat i que no el tenien de casa van passar per allà. Sense excepció.

Barrejar no és una parada a mig camí. És el camí.

I això val també per a l'accent. Hi ha gent que no parla català perquè se li nota d'on és. Hem de dir-ho clar: l'accent no és un defecte, és una biografia. Un català parlat amb accent andalús, o argentí, o marroquí, o gallec, no és un català a mitges. És un català que explica una història que aquesta llengua no tindria si no hi fossis tu.

La conversa pendent

Diem que és una conversa pendent perquè hi ha dues meitats i totes dues estan pendents.

Una meitat és per a qui està aprenent: no has de demanar permís a ningú per fer teva una llengua, ni t'has de justificar davant de ningú per l'accent que tens, ni deus explicacions sobre d'on vens. La llengua no és de ningú en concret. És de qui la parla, i des del moment que la parles, també és teva.

L'altra meitat és per a qui la té de casa, i potser és la més important. Cada vegada que algú comença una frase en català amb dubte i tu li respons en castellà per fer-li un favor, li estàs tancant una porta. Tu creus que li estàs facilitant les coses. El que li estàs dient, sense voler, és que no ho estava fent prou bé. Fa falta molt poc —aguantar la conversa, no corregir, fer com si res— i aquest poc ho decideix gairebé tot.

La cohesió d'un lloc no es fa amb campanyes. Es fa amb la gent que aguanta la conversa.

Per acabar

No hi ha cap conclusió elegant aquí, i tampoc no en volem posar cap.

Només una cosa: si fa temps que dones voltes a si aprendre català et faria deixar enrere alguna part de tu, la resposta és que no. Que ningú que ho hagi fet no ha perdut mai res, i que gairebé tots diuen la mateixa frase al cap d'un temps — que venir a viure aquí va acabar sent un encert, i que això no ho van saber del tot fins que van poder dir-ho en la llengua d'aquí.

Preguntes freqüents